14.3.17

JOSÉ CASARES ROLDÁN



(Granada, 1900 – Palma, Mallorca, 5 de desembre de 1979)



Catedràtic d’institut de física i química. Membre d’una família dedicada a l’ensenyament, és fill de José Casares Gil, catedràtic de física i química de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i nét d’Antonio Casares Rodríguez, catedràtic de química de la Universitat de Santiago. El seu pare és nebot de Ramon Gil, catedràtic de física de la Universitat de Santiago. Es llicencia en ciències exactes i físiques i es dedica a l’enseyament. Oposita a càtedra d’institut el 1932 als 32 anys. Nomenat catedràtic el 15 d’agost de 1932, exerceix la docència a l’Institut de Ceuta fins que arran de l’esclat de la guerra civil és inhabilitat en ser considerat republicà i per llegir la revista Nueva Pedagogía, tractada de comunista. Acabat el conflicte, presenta recurs contra la sanció, que guanya i es reincorpora a la docència. El 1953 obté per concurs de trasllat la càtedra de física i química de l’Institut “Ramon Llull” de Palma, on exerceix successivament els càrrecs de cap d’estudis, secretari i vicedirector. Publica a la revista Anales de la Sociedad Espanyola de Física i Química els articles La hidroxilamina como agente de precipitación (1930) y La didroxilamina como agente de precipitación (II) (1931). Amb la col·laboració d’A. Casares publica a la mateixa revista Sobre la investigación cualitativa del flúor en los huesos (1930) i Método rápido para descubrir y determinar el flúor en las aguas minerales (1930). Escriu i publica l’obra titulada Refutación de los fundamentos de la Relatividad (1952) y Hacia una nueva física (1953). És membre de l’Instituto de Estudios Jienenses. Mor a Palma als 79 anys.