22.2.17

NUMÀNCIA II



La política de l'Imperi romà abans del setge final

La idea de conquistar la península ibèrica era un antic anhel de l'Imperi romà des de temps immemorials: una regió rica en terres fèrtils per a l'agricultura i altres valuosos recursos que podria aportar un impuls vital a l'economia d'un imperi en expansió. D'altra banda, el control del sud d'Iberia permetria a l'Imperi controlar l'accés al Mar Mediterrani, ‘centre del món’ en l'antiguitat.  

Territori ocupat pel poble celtiber amb la probable distribució dels seus diferents subgrups


Abans de derrotar als guerrers celtibers guarnits en el castro de Numància, els exèrcits romans van haver d'afrontar diverses derrotes al llarg de la campanya. Quan l'any 137 a. C. el cònsol romà Hostilio Mancino va arribar a terres numantines per assumir el comandament, va ser presa del pànic davant els rumors sobre les forces enemigues, i segons les cròniques una de les nits va manar apagar les fogueres del campament i va intentar fugir amb les seves tropes. Els generals de l'exèrcit romà destacat en aquesta regió van rebre l'ordre de tornar a Roma per debatre la situació a Hispània:
«El Senat era escèptic davant aquesta represa de les hostilitats sense intervenir provocació, i va sol·licitar saber per què “després de tants desastres com havien sofert a Hispània, Emili (Lépid) semblava cercar una altra guerra.”

Escassos de queviures, els romans es van veure obligats a retirar-se i van realitzar un intent desesperat d'aixecar el campament i escapolir-se a l'abric de la foscor...
“Era tanta la confusió que ho van deixar tot després d'ells, fins i tot els malalts i ferits, que s'aferraven a ells suplicant-los que no els abandonessin.” 
Solament un eclipsi de lluna va salvar als romans de la persecució. Lépid va ser apartat del comandament quan encara estava en campanya (la primera vegada que es produïa una destitució d'aquestes característiques) i va anar vergonyosament reclamat des de Roma.»

Guerrers celtibers ataquen una fortificació romana
 

En el transcurs de les converses, Mancino va assenyalar que el cònsol Cinquè Pompeyo, successor de Quint Cecili Metel Macedónico al comandament de la campanya numantina, era un dels culpables del desastre. No obstant això, malgrat els seus esforços per evadir la seva responsabilitat, el senat va decretar que Mancino fos enviat de nou a Hispània i lliurat simbòlicament als numantins nu i lligat. Aquests, no obstant això, es van negar a acceptar-ho com a presoner. Seria el principi de la fi per a Numància.

Es desconeix fins a quin punt són precisos els documents històrics que informen sobre el nombre de tropes romanes destinades a la conquesta de Numància – perquè sovint no ho són. La crònica més entusiasta suggereix que hi havia un total de 60.000 soldats, però molt probablement es tracti d'una exageració. De qualsevol manera, la qual cosa sí podem afirmar amb seguretat és que els habitants del castro numantí mai van tenir l'oportunitat de sortir victoriosos de la batalla. Com a molt podien resar per una mort ràpida. 


Numància - Alejo Vera

«Clarament, la situació s'havia tornat insostenible. Va haver-hi més combats sense un clar guanyador fins que en el 134 a. C. “cansat el poble romà d'aquesta guerra numantina, perllongada i dura més enllà de tota expectativa,” va triar a Escipió Emiliano per acabar la guerra, amb una dispensa especial que li va permetre ser cònsol per segona vegada. Escipió havia destruït Cartago dotze anys enrere i, havent après dels errors dels seus predecessors, va prendre amb si únicament a amics i voluntaris, entre ells (possiblement) l'historiador grec Polibi, el relat del qual de la guerra numantina, perdut en l'actualitat, va ser utilitzat per Apià per escriure la seva pròpia versió dels fets. Una crònica en la qual se cita a Polibi afirmant que el valor dels celtibers era tal que “els joves evitaven enrolar-se adduint excuses realment vergonyoses, indignes i impossibles de comprovar”».