31.12.16

EL ROBATORI A L'ESCOLA

Quan jo era alumne de l'Escola Graduada d'Algaida hi havia quatre mestres: D. Alfonso, D. Santiago, D. Miquel (el meu pare) i un altre mestre que solia canviar cada curs i que sempre tenia els petits.
Allò que ara vull contar és la verídica història de com vaig col·laborar en desenredar un robatori i en descobrir un lladre. DE tot això segurament encara hi ha molts d'alumnes que se'n recorden.
Un dia, començaren a desaparèixer objectes de les aules i altres llocs de l'escola. Alguns, eren objectes de poc valor però que complien la seva funció i eren necessaris, com la clau de donar corda i les peses del rellotge de paret situat en el replà de l'escalinata principal de l'escola. També desaparegueren uns quants discs de música de gramòfon.
El cas és que cada dia, els mestres notaven a faltar algun objecte. La gota que va fer vessar el tassó, fou la desaparició de la ploma estilogràfica Montblanc, de la taula de D. Miquel (mon pare), peça que tenia bastant de valor.



Denunciaren els fets a la guàrdia civil però passaren dies sense solució. Mentrestant, seguien faltant objectes.
El meu pare, com a un dels principals afectats, indagava pel seu compte i fins i tot una nit va quedar a l'escola a vigilar per si el lladre apareixia. No ho va fer.
L'escola, feta en un únic edifici, tenia a un costat la Graduada de nins i a l'altra, la Graduada a nines. Ben enmig, com si servís de fita de separació, hi havia una cisterna que aleshores no tenia gens d'aigua però conservava la corriola i estava tapada amb una planxa circular de ferro amb forats, per seguretat.
Un dia, en el temps del pati, el meu pare em va cridar i em va dir que baixaria a la font. No me'n record de la impressió que aquesta demanda em va produir, però no podia negar-me. Em fermaren la cadena de la cisterna per les aixelles i amb una llanterna elèctrica em baixaren al fons del clot. Quan vaig fer peu, seguint les instruccions del meu pare vaig cercar entre les pedres i terra si es veien els objectes desapareguts de l'escola, però aquest no va esser el cas. Res de res. Vaig comunicar això als que miraven per l'ull de la font i em pujaren. Quan vaig sortir, el lloc estava ple de mestres, homes i dones, i alumnat que em miraven amb silenci.
Passaren els dies i una tarda després de les 5, quan ja havien acabat les classes, el meu pare em va tornar a cridar i pujàrem a la sala de banys del pis de dalt. Allà enmig hi havia una llarga escala recolzada a un forat que estava obert en el sòtil de la sala. El meu pare em digué que pujàs per l'escala i entràs pel forat:
- Mira si veus alguna cosa per sobre els canyissos? (el sostre estava fet de llistons de fusta i canyes) – em digué el meu pare.
- Sí que es veuen objectes per allà al fons.
- Caminant de grapes, vés i mira d'agafar-los.
Tot era molt fosc i anant alerta vaig acostar-me a les coses obscures que veia per allà sobre les canyes.
Idò heu de pensar i creure que allà estaven tots els objectes desapareguts. L'únic mal, el tenien els discs de gramòfon que estaven trencats.
Recobrats els objectes calis trobar el lladre. Aquesta tasca corresponia principalment al director de l'escola. Ja tenien sospites del mestre interí que era l'únic que es quedava a l'escola entre la sessió de matí i horabaixa. Per això fou el primer que interrogaren. D. Alfonso i el meu pare l'esperaren a l'entrada de l'endemà, el dugueren al despatx del director i li posaren els objectes damunt la taula. Quan va veure allò, va cantar de pla. Ell era el lladre.
Sobre allò que li va passar, no ho puc contar perquè no ho sé. Aleshores jo era molt petit i no em contaven aquestes coses.