14.10.16

LA DESTRUCCIÓ DE CARTAGO



Si haguéssim de decidir quin va ser el major enemic de Roma molts pensaríem en Cartago. El setge d'aquesta ciutat nord-africana situada en la Tunísia actual, deixa constància d'això. Va ser tal l'obstinació dels romans en eliminar aquesta ciutat, que no ens queda més que allò que els propis romans ens han contat, sense tenir la possibilitat de saber la “versió” púnica.

El port de Cartago
Havien passat gairebé 40 anys des de Zama i els romans a poc a poc anaven convertint el mediterrani en un mar privat, ensenyorint-se o subjugant les terres de la conca. En aquesta època Cartago distava molt de ser la potència militar de quan Aníbal va arribar fins a les muralles de Roma,  però l'aspecte econòmic era una altra cosa. Després de la victòria d’Escipió, finalitzada la segona guerra púnica, l'any 201 AC, els romans van imposar als vençuts un tribut desorbitat per assegurar-se l'hegemonia en el Mediterrani occidental,  mantenint sota control les finances púniques.

Però Cartago va pagar el tribut estipulat per 50 anys en tan sols 10  (aquí estava el perill real dels nord-africans que encara que perdien les guerres,  es recuperaven molt ràpid, econòmicament),  i  com els seus exèrcits estaven composts en la seva majoria per mercenaris no havien de perdre temps a entrenar tropes noves.

El major detractor romà de la urbs nord-africana, Catón el vell, ho sabia. Després d'una visita a la ciutat com a ambaixador, va quedar horroritzat davant la recuperació i prosperitat dels púnics.  A partir de llavors el ranci senador  i censor acabaria tots els seus discursos independentment del tema que tractés amb la frase de tothom coneguda: “Carthago delenda est” (“Cartago ha de ser destruïda”). Els déus romans degueren escoltar-lo perquè l'any 151 AC, Massinissa, el rei de Numidia,  aliat dels romans, va envair territori cartaginès sense previ avís i els sufetes (senat cartaginès) van decidir defensar-se manant un exèrcit al comandament d'un tal Àsdrubal el Beotarca, però van ser derrotats.

Roma havia prohibit a Cartago realitzar moviments militars o declarar guerres sense el seu consentiment, així que ja tenien “casus belli” per declarar la guerra. Immediatament els cartaginesos es van rendir incondicionalment, lliurant fins i tot a 300 ostatges, fills de notables de la ciutat com a acte de bona fe, al·legant que van actuar en defensa dels territoris establerts pel propi senat romà,  però ja no havia tornada enrere, i en nombre de 80.000, les legions van desembarcar a Àfrica.

Els cònsols enviats (Lucio Marcio Censorino i Manio Manilio) només acceptarien la rendició si la ciutat era traslladada uns 15km a l'interior. Els cartaginesos indignats, van rebutjar la proposta, doncs sense port la seva forma de vida comercial desapareixeria. Conscients que els romans no volien acceptar una rendició “justa”, van tancar les portes de la ciutat i es van disposar per a la batalla final.

Els romans van intentar fer un cèrcol que deixés aïllada la ciutat, però la gran extensió de la urbs i la grandària del port impossibilitava l'acció completa. Els assalts eren infructuosos, els defensors feien pagar car la gosadia romana, litres d'oli bullint queien pels seus murs rebent als legionaris,  i si aconseguien evitar  també les javelines i altres armes llancívoles, es trobaven amb els defensors disposats a detenir-los en les muralles. Els cònsols van decidir mantenir el setge però sense intentar més assalts directes, mentre pensaven alguna manera de derrotar als nord-africans.

Els campaments es van omplir de mercaders i prostitutes, disminuint la disciplina i concentració dels legionaris. El senat disgustat amb la situació va decidir enviar a un dels seus millors generals,  Escipió Emilià. A la seva arribada va contemplar el deplorable estat de l'exèrcit i les seves instal·lacions  i va actuar ràpidament expulsant a totes les persones alienes a l'exèrcit, realitzant durs entrenaments a la tropa per recuperar la seva capacitat combativa.

Va completar el cèrcol a la ciutat, tancant els “buits” en el setge; va enviar tota la flota romana per bloquejar el golf de Tunísia, deixant  per fi totalment aïllada a la urbs púnica. Escipió va deixar que la fam i les malalties causassin estralls entre la població, els enterradors anaven de porta en porta recollint els cadàvers per deixar-los en fosses comunes, els nins cercaven entre les restes de les cases abandonades, les dones es prostituïen per menjar, la població perdia la humanitat.

Per fi, en la primavera de l'any 146 AC, quan els habitants ja estaven pràcticament morts de gana, es va realitzar l'últim assalt, els ariets i torres de setge es van engegar. Els cartaginesos venien car l'avanç romà, cada carrer, cada edifici públic es convertia en un bastió que conquistar, però a poc a poc els romans es feien amb el control.

Finalment uns 50.000 cartaginesos es van atrinxerar en la necròpoli de la ciutat dedicada a Eshmun.  Escipió, potser commogut per la resistència o perquè no volia perdre més legionaris va decidir perdonar-los la vida, però gran part dels defensors conscients que acabarien els seus dies com a esclaus a Roma, es van llançar a una gran pira en les portes del temple.

LLuita final
La sort dels altres habitants es va dividir entre la mort i l'esclavitud,  però almenys no van tenir a veure com la ciutat era completament destruïda, desmantellada pedra a pedra, i quan solament quedaven els fonaments aquests es van llaurar i posteriorment van ser coberts per sal, perquè res creixés allí de nou.

Va ser tan metòdica la seva destrucció que poc o gens es va conservar d'aquesta civilització que gairebé tenia 8 segles d'història. 
No quedaria gens de la ciutat ni dels seus temples, ni de la seva gran biblioteca, ni del seu senat...
"...Jaris va explicar en poques paraules a Tamik la derrota dels cartaginesos en la seva pròpia ciutat de Cartago. El vaixell en el qual anava no havia entrat en aquella batalla i va poder escapar de la flota romana. Després varen baixar en un port amic. Quedaren un temps fins que una nau de comerç els va permetre embarcar i així havien aconseguit el retorn."