8.11.16

TEXT DE TIMEU DE TAORMINA


Text de Timeu de Taormina (Sicilia) recollit per Diodor que presenta alguns aspectes interessants que requereixen una reflexió: 
-


“Ambdues illes tenen una bona terra productiva i un nombre d’habitants superior als trenta mil. Dels productes de la terra per a l’alimentació no produeixen gens de vi. Per això també són tots ells en desmesura enclins al vi, pel fet que a casa seva escasseja. I perquè van ben escassos d’oli el treuen del llentiscle mesclant-lo amb saïm de porc s’hi unten els cossos.
Perquè son més amants de les dones que tots els altres, les valoren tant que quan algunes dones són capturades pels pirates que ataquen per mar, les rescaten donant tres o quatre homes a canvi d’una dona.
Viuen baix roques excavades i foradant als llocs escarpats i fent moltes mines completament subterrànies, hi viuen i n’obtenen al mateix temps, un refugi i una seguretat.
Mai no utilitzen cap tipus de moneda de plata ni d’or i en general impedeixen que n’entrin a l'illa. Addueixen aquest motiu, que antigament Hèracles féu una expedició contra Gerió que era fill de Crisaor i que havia aconseguit moltíssim argent i or. Per tenir, doncs, la fortuna no cobdiciada, allunyaren d'e11s la riquesa d'argent i també la d'or. Per això, d'acord amb aquesta opinió, a les campanyes bèl·liques amb els cartaginesos, que realitzaren temps enrere, no duren la soldada a les seves pàtries, sinó que, comprant-se dones i vi, la malgastaven tota en això.
Entre ells es dóna un estrany costum pe1 que fa a les noces. A les festes de noces, el primers dels familiars i dels amics segons l'edat el segon i ets restants se colguen l'un rere l'altre amb les núvies ii el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor. Tenen també un particular costum i enterament diferent en relació amb l’enterrament dels morts: després de trencar els membres del cos amb fustes els col·loquen dintre d’un recipient i damunt hi posen moltes pedres. El seu armament són tres fones, una d'elles la porten entorn del cap, una alta entorn del cos i la tercera, a les mans. I en les accions bèl·liques llancen pedres molt més grosses que els altres, tan enèrgicament que sembla que el tir és disparat des d’una catapulta. Per això també en els assalts a una ciutat emmuradada,  colpejant  els qui estan col·locats als baluards els omplen de ferides i a les batalles campals rompen els escuts i els cascs i tota arma defensiva. Són tan exactes en punteria que sovint no fallen l’objectiu posat davant. Causes d’això són les contínues practiques que fan des de nins, d’acord amb les quals, quan encara són infants, són obligats per llurs mares a tirar amb certesa amb la fona. Col·locat com a objectiu un tros de pa fermat a una soca, no es dóna de menjar  al qui  s’exercita  fins  que, havent  encertat  el pa,  aconsegueix de la seva mare el consentiment de menjar-lo”
 (Diodor, V, 17-18 = Timeu, FGrHist 566, F 164).