25.12.16

L'ARTESÀ, EL SEU FILL I L'ASE

Conten que fa temps, quan encara eren molt comuns els artesans, que existia una família d'ollers que es dedicava al llarg de la setmana a crear tot tipus d'objectes de fang. Feien gerres, olles, greixoneres, tasses, tassons i plats i d’altres objectes molt necessaris en aquella època. Quan arribava el cap de setmana, el pare i el seu fill, anaven al mercat de  la plaça del poble més important de la comarca a vendre els seus objectes de fang. Es tractava d’un mercat molt concurrit però llunyà i s’havien d’aixequar molt d’hora per carregar l’ase i caminar els quatorze quilòmetres que els hi separaven. En arribar, de seguida s’havien d’afanar per preparar la parada i tenir-lo tot a punt per quan s’apropessin els primers clients.
– Gerres, olles i cassoles, cridaven! Els millors i més bonics.

La competència era important, però aquell dia van ser capaços de vendre-ho tot. Estaven contents però cansats, així que, en arribar el mig dia, amb el sol castigant la superfície del terra i de tots els éssers vius que gosaven desafiar-lo, van empendre, com cada setmana, el llarg camí de retorn a casa.

El pare, adonat-se del cansament del seu fill d’onze anys, va considerar que seria millor que tornés a casa sobre l’ase. Dit i fet. El nen va pujar mentre ell caminava al seu costat.

Encara no havien tingut temps de sortir del poble quan, uns camperols que descansaven a l’ombra d’un mur de pedra, van ironitzar de l’espectacle que oferien els nostres terrissaires:

– Quina barra! Va exclamar un d’ells. Fixeu-vos: un jove fort, amb tota la vitalitat que li proporcionen els pocs anys, ha d’anar a sobre de l’ase mentre el seu pare, un pobre home cansat pel pes dels anys, va caminant.

– On anirem a parar! van cridar els altres. Ja no hi ha decència…

El pare, que va escoltar la sorollosa conversa, va reflexionar un moment. Finalment va decidir intercanviar la seva posició amb la del fill.

Dit i fet. El nen va baixar, no sense manifestar el seu descontent, i ell va pujar a sobre de l’animal. Així van emprendre novament la marxa aquell calorós dia d’agost.

Ja havien recorregut més de mig camí quan, en apropar-se a una cruïlla, van observar a l’ombra d’uns arbres una parella de pastors que es protegien de la calor mentre el ramat pasturava. En veure la imatge del pare a sobre de l’ase i la del jove caminant, un d’ells no va poder ressistir la temptació de dir:

–T’has fixat! I després volen que el jovent sigui respectuós. Un home fet i dret ha d’anar comfortablement a sobre de l’ase mentre l'al·lot, un jove que encara s’està fent com a home, ha d’anar caminant després d’una dura jornada de treball al mercat…

El pare, en escoltar el comentari, va plantejar-se novament la situació tot decidint, finalment, que la millor opció era que caminessin tots dos.


Acabaven d’enfilar un petit cim des d’on podien contemplar les cases del poble. Estaven cansats però satisfets. Sabien que eren aprop de casa però encara quedaven un parell de quilòmetres que es farien inacabables. En aquell moment, uns viatgers que muntaven cavalls van passar pel seu costat i sense voler-se aguantar la rialla van intercanviar unes mirades plenes de complicitat a les quals va seguir, quan ja s’allunyaven, un comentari feridor:

–Mira que la gent és ximple! Un animal de càrrega lliure de tot pes mentre dues persones cansades van caminant…

No cal que us diguem què va passar…

La calor era seca i no bufava aire. El pobre ase, cansat de soportar la càrrega dels productes respirava amb dificultat sota el pes de la parella. Però era el preu que s’havia de pagar. El què diran pot fer molt de mal i en un territori tan petit com aquell encara podia ser pitjor.

Ja s’acostaven a l’entrada del poble. Casa seva es trovaba a menys de quatre-cents metres, però encara havien de sentir un altre comentari protagonitzat ara per una dona que, des del pati de casa seva, ridiculitzà l’escena tot lamentant-se per la sort del pobre animal.