PIRATES BARBARESCS
La pirateria musulmana en el Mediterrani es
coneix des del segle IX amb l'Emirat de Creta Però no va ser fins a finals del
segle XIV quan els corsaris tunisians es van convertir en una amenaça prou
important per a convocar una coalició franc-genovesa per atacar Mahdia l'any
1390, també conegut com la croada barbaresca. Exiliats moros de la Reconquesta
i els pirates del Magrib es van sumar a la pirateria, però seria amb l'expansió
de l'Imperi otomà, un imperi musulmà, i l'arribada del corsari i almirall Kemal
Reis l'any 1487 quan els corsaris barbarescs es convertirien en la veritable
amenaça per a la població i vaixells cristians.
Els barbarescs comptaven amb els importants
ports de Tànger, Penyal de Vélez de la Gomera, Sargel, Mers-el-Kebir i els ben
defensats a Tunísia i Algèria, fins i tot Trípoli, des dels quals atacar
qualsevol punt del sud-europeu i refugiar-se amb rapidesa portant els ostatges
pels quals es demanava rescat.
Ha de tenir-se en compte que la pirateria a
naus cristianes era considerada pels barbarescs una forma de Guerra Santa i,
per tant, noble i exemplar.
Des d'aquestes fortaleses, els barbarescs
atacaven els ports del sud de la península Ibèrica, l'arxipèlag de les illes
Balears, Sicília i el sud de la península Itàlica.
Pot sorprendre que un perill tan gran duràs
tants segles, especialment sabent que aquells ports no eren parts d'un Estat
centralitzat (el poder dels sultans era nominal) i el tribalisme predominava a
la regió, dividint les forces enfront d'un atac d'Europa. Aquella regió tenia
un escàs o nul valor econòmic per a les monarquies europees. No obstant això,
la situació va canviar amb la signatura de la Pau de Lió en 1504 i els atacs
barbarescs a Elx, Màlaga i Alacant en 1505.
Els especialistes consideren un error pensar
que la península Ibèrica sofria molts més atacs que la Itàlica. No obstant
això, en el cas de la península Ibèrica es comptava amb el coneixement de la
llengua dels pirates, que coneixien les costes i els costums del lloc que
havien abandonat amb l'expulsió feta pels Reis Catòlics. Molts d'ells es van
convertir en guies o fins i tot capitans i, ja en terra, comptaven amb la
connivència dels companys moriscs que reclamaven aquella terra envaïda, com a
seva. D'aquesta manera, les velles incursions medievals, com la cavalcada o
l'algarada, tornaven a practicar-se des del mar.
En els primers anys del segle apareix un
personatge que, recolzat pels governants otomans i berbers, es va dedicar a
atacar nombroses naus europees, principalment espanyoles i italianes: era
Barba-roja. Aquest corsari va arribar fins i tot a rebre de mans del rei de
Tunísia, en 1510, el govern de l'illa de Yerba, des d'on va seguir organitzant
pillatges i atacs, tals com la conquesta de Maó l'any 1535. Després de la seva
mort, el seu germà Jeireddín, que havia heretat d'ell el sobrenom de Barba-roja,
va arribar a empetitir la llegenda de Aruch. Tant és així que l'Abat de
Brantone, en el seu llibre sobre l'Orde de Malta, va escriure d'ell: «Ni tan
sols va tenir igual entre els conqueridors grecs i romans. Qualsevol país
estaria orgullós de poder-lo tenir entre els seus fills».
La major part de les naus barbaresques eren
galeres de poca altura, propulsades per rems. Els rems eren vogats per multitud
d'esclaus no musulmans, alguns raptats de països europeus i altres comprats en
l'Àfrica Subsahariana. La galera generalment tenia un sol masteler amb una vela
quadrangular. Les accions barbaresques van anar augmentant en nombre i gosadia,
arribant a prendre possessions a Eivissa, Mallorca i en la mateixa Espanya
peninsular amb atacs en Almuñécar o València. La veritat és que moltes
d'aquestes accions culminaven amb èxit gràcies a la cooperació que els
algerians i tunisians obtenien dels moriscs, fins que van ser expulsats per
Felip III.
Malgrat ser l'Atlàntic el principal focus
d'atenció dels Àustries, les accions en el Mediterrani mai es van descuidar.
Actualment tota la costa mediterrània espanyola està encara jalonada per torres
de vigilància (des d'on una sempre albira altres dues) i torres de guàrdia per
defensar les costes (les nostres torres de defensa). Aquests pirates van donar
origen a una frase que ha perdurat des de llavors: «No hi ha moros en la
costa». El mateix que les accions de la qual avui cridaríem societat civil, per
alleujar el sofriment dels captius i les seves famílies amb la fundació de l'orde
dels Mercedaris dedicats únicament a reunir rescats.
Però no s'ha de caure en la idea que els reis
espanyols es limitaven a desplegar una estratègia defensiva. Les operacions que
van culminar amb la presa de Tunísia i l'intent de pressa d'Alger per Carles V
i Joan d'Àustria, fins i tot la mateixa batalla de Lepanto (1571)
protagonitzada per aquest últim estrateg, van ser els principals i més grans
intents de combatre aquesta pirateria que suposava un autèntic martiri per a
Espanya i altres nacions europees.
Les accions dels pirates barbarescs no
remetrien fins a començaments del segle XIX, quan països com Gran Bretanya,
França i els Estats Units van cessar de pagar tributs als reis barbarescs i van
començar a realitzar campanyes de càstig contra la base pirata d'Alger. Aquesta
va veure destruïda gran part de la seva flota en 1816, i en 1830 va caure
davant les forces franceses, que la usarien com a punt de partida per crear la
colònia d'Algèria al llarg del segle següent. La pressió internacional i la derrota
de l'Imperi otomà, van aconseguir acabar amb la pirateria al Marroc, Tunísia i
resta de països de la costa nord-africana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada