MADÒ "CASETES" I L'ENAMORADA (II)

Una història de "mal bocí"

Resum anterior: «Madó Casetes aconsella na Colometa que si vol aconseguir que en Joan torni amb ella, posi un poc de saliva dins el plat de l'estimat i ho remeni ben remenat...»

[Avís als lectors: en un moment donat aquesta contarella té un contingut força ferest que pot ferir la sensibilitat del lector: "qui avisa no és traïdor".]

«Això que m'aconsellava madò Magdalena "Casetes" ho trobava una porqueria i així li vaig dir. Ella ni s'immutà i canvià de remei:

- Idò, si això no et va bé, nineta, agafa un conill mascle, el sanes i, al cap d'una estona, el mates, l'escorxes, el cuines amb un poc de tomàtiga i molta ceba i, ben aguiat, li dónes a menjar.

Aquest remei m'agradà més perquè a mi, el conill amb ceba em surt molt bo i a en Joan li agrada molt.»

- Però i si ho faig així, què pot passar res dolent? – li vaig demanar.

- No passis ànsia, pura, que sols passarà allò que tu vols! No dius que ell des que hi ha les llucmajoreres, ni et mira de cara? Idò, dóna-li l'aguiat de conill amb ceba, fet tal com t'he dit i ja em donaràs la resposta. En poc temps sereu matrimoni.

Ja vos he dit que madò Casetes a Santa Eugènia tenia fama de bruixota i conten que persones a les quals havien donat remeis seus acabaren en el manicomi... però jo confiava en ella.

Així que era tanta la gelosia que sentia, que un horabaixa que en Joan havia estat tot el dia aferrat a les faldes de la polissona de Llucmajor, vaig posar-me mans a la massa...

Vaig agafar un conill mascle i el vaig penjar amb el cap avall, li vaig cercar els senyals enmig de les cames de darrere, els vaig fermar amb un fil d'empalomar dels que posam a les llonganisses. El conill giscava i feia tantes revinclades que es va desfermar i va fugir. Sort que la cuina estava tancada i el vaig agafar a un racó per a tornar-lo penjar del clau que teníem aposta damunt el rentador. Quan el tenia ben fermat vaig estirar el fil d'empalomar i el conill amb una retorçuda em va clavar les ungles a un braç i vaig pegar un crit molt fort. Els testicles i el cordill quedaren dins la meva mà.

En tota aquesta cridòria, en Joan, que havia tornat del jornal i que estava prop de la cuina, quan va sentir els crits que venien de la cuina, va entrar i, suposant que tenia dificultats per matar el conill, em digué:

- Però doneta, i com vols matar el conill!... Un cop darrere les orelles i quedarà estès. Després, mort i escorxat! Ala, dóna-me'l!

Agafà el conill, li etziba una "nespla" i l'animal perdé l'alè. Després amb un ganivet de cuina li va treure un ull i li tragué la sang que va caure dins una ribella que havia col·locat dins el rentador. Una vegada degotada tota la sang, li va xapar la pell de l'esquena i bufant-li el pèl del tall, ficà els dits i em convidà a fer el mateix i estirar. En un tres i no res l'escorxàrem i el trossejàrem. Fet això me l'entregà tot xalest dient:

- Quines ganes que tenia de menjar conill!... Què en soparem?

Li vaig dir que sí, sense massa entusiasme perquè ja pensava que el remei havia fracassat.

Així i tot, vaig continuar el propòsit, perquè ara no podia defallir.

Mentre preparava els ingredients, escoltava les al·lotes i en Joan, que estaven a la fornal devora sa tafona, fent conversa i fent bones rialles. Això encara em va enfurir més.

Primer vaig salpebrar la carn. Després vaig posar oli en una pella i vaig girar la carn fins a daurar-la, i la vaig apartar. Llavors vaig tallar les cebes en juliana, picar les tomàtigues de ramellet. Vaig incorporar l'oli on havia daurat la carn a una greixonera de fang gran, vaig anar afegint els alls, les tomàtigues, el llorer, el pebre coent i, finalment, la ceba. Vaig deixar que s'anàs fent a foc mitjà; a mitjan coure vaig afegir un raig de licor i una branca de farigola. Després de remenar-ho bé i veure que estava a punt, vaig afegir els trossos de carn i vaig deixar que cogués a foc lent tres quarts d'hora més. Vaig comprovar que la carn estava ben cuita i en el seu punt per menjar.

Aleshores em va venir la idea que el remei després de tants d'emperons podia fallar i vaig decidir afegir el primer encanteri que m'havia aconsellat madò Casetes. Així que vaig posar saliva dins el cullerot i bones remenades al brou que acompanyava els bocins de conill fins que vaig trobar que tot estava untat.

Feta aquesta darrera feina, vaig sortir de la cuina a avisar en Joan que el conill estava llest. Amb la porta oberta, el flaire del cuinat va arribar a la fornal i la bergantella va dir:

- Creuràs que em fa ganes tastar aquest conill amb ceba, Coloma?

Jo no vaig contestar i en Joan digué:

- En pots menjar del meu, que no me l'acabaré!

Exposats, com estàvem, a la "bruixeria" de madò Casetes, podia passar qualsevol cosa..., però no vaig dir res!...»

[Continuarà...]